Culpa i ecocrítica: noves representacions poètiques de la culpa davant la crisi antropogènica en Mireia Calafell, Núria Mirabet i Silvie Rothkovic

Com a resultat de la intersecció amb la biologia, la filosofia i l’antropologia, la psicologia ha generat un ampli corpus teòric sobre la teoria dels afectes i les emocions altament valuós en un context en què el subjecte es troba davant d’una crisi permanent de la biosfera. Estudiosos com Melanie Klein (1998, 2001) i Lawrence Buell (2016) coincideixen a distingir la depressió i la por com a emocions immediates a l’adversitat. Tanmateix, moltes altres de les anomenades emocions proscrites (Jaggar, 1989), com per exemple, l’odi, l’enveja o la vergonya, ofereixen interessants espais d’anàlisi per a possibles teoritzacions ecocrítiques. Tot i que la poesia de principis del segle XXI, sobretot l’escrita per dones, està contribuint a desnaturalitzar tals associacions (Pons 2020), diria que aplicada a l’ecocrítica i ecopoètica la culpa adquireix noves possibilitats interpretatives. Des del punt de vista de la subjectivitat moderna, ja no pot expressar-se dins els límits del jo individual, sinó que ha d’encabir-se inevitablement en el subconscient d’un col·lectiu, i fins i tot, en el si de tota una espècie: la humana. Així, tenint en compte aquesta peculiaritat i el pes de la culpa en la cultura occidental, aquest capítol vol investigar les noves figuracions poètiques que la representen en el moment antropogènic. És a dir, de quina manera l’ecohumanisme es manifesta en la imaginació poètica quan se situa davant de narratives de destrucció, extinció i irreversibilitat antropogènica. Així, centrant-me en les darreres obres de poetes com Mireia Calafell, Núria Mirabet i Silvie Rothkovic, analitzaré quines són les estratègies més freqüents a l’hora de tractar amb emocions proscrites, concretament la culpa, com a tema poètic en relació amb el medi ambient.