El desdibuixament dels límits de l’humà. Cartografia liminar de L’animal que parla de Josep-Anton Fernàndez

Aquest article pretén analitzar la representació del cos en el llibre de poesia L’animal que parla (2021) de Josep-Anton Fernàndez. El tema central del poemari és l’experiència de la parla, i els efectes de la paraula en el cos i en les emocions així com l’exploració dels límits del llenguatge. Per a l’anàlisi partim del marc conceptual de les teories afectives i de la idea de cos entès com un límit variable i permeable regulat culturalment (Butler, 1999). Els orificis i superfícies, es revelen als poemes de Fernàndez com a mitjà per relacionar-se amb l’alteritat i aquest desdibuixament dels límits, aquesta permeabilitat no regulada, esdevé un espai de gaudi però també un lloc de contaminació i perill. També proposem, des d’un punt de vista metodològic, incorporar el cos com a eina de recerca acadèmica i com a part del procés d’investigació hem elaborat mapes corporals com a eina per a la recollida de dades (Peluso, 2020). Com veurem, en els poemes de L’animal que parla, “la passió desborda les paraules/ i raja oberta contaminada de cos”, i aquesta mateixa passió “reclama/ un tall” per on s’escriu el mateix text poètic, un “document/ amb llenguatge de carn”.