Lolita i Dolores: nimfetes seductores o víctimes de pederàstia?

Abstract

El mite de Pigmalió ha estat objecte d’atenció de molts escriptors del segle xx; Isabel-Clara Simó, per exemple, ofereix en la novel·la La salvatge (1993) una re-lectura de la versió contemporània per excel·lència d’aquest mite: Pygmalion (1916), de G.B. Shaw. La protagonista de La Salvatge, Dolores (Dorothy Gardner) mostra certes confluències amb Lolita (Dolores Haze), la jove pre-adolescent que dona nom a la cèlebre novel·la de Nabokov, Lolita (1955). Aquest article pretén analitzar la representació de les dues protagonistes en clau de gènere i estudiar la pervivència i recreació de figures mítiques com Galatea i la nimfa en les novel·les del segle xx. En primer lloc, Dolores i Lolita presenten una sèrie de trets compartits com són l’edat, la nacionalitat, el nom (o el canvi d’aquest, més aviat), l’orfandat, el poder de seducció dels seus tutors, la pèrdua de llibertat i, com a conseqüència, el desig d’escapar de les mans dels seus opressors. Simó, a banda d’inspirar-se en el teatre de Shaw, també va beure de l’obra del seu contemporani rus. En segon lloc, les dues adolescents es basen en arquetips mitològics: Dolores mostra paral·lelismes evidents amb la figura de Galatea (l’estàtua creada per Pigmalió en el mite clàssic), mentre que Lolita és descrita pel narrador i protagonista de l’obra, Humbert Humbert, com una nimfeta. Com l’article tractarà de demostrar, els dos rols mitològics s’entrellacen i conflueixen en les dues protagonistes: Dolores actua en certs moments com una nimfa i Humbert exerceix de Pigmalió de Lolita, la qual esdevé en certs moments la seva estàtua d’ivori. La principal diferència entre les protagonistes és que Lolita ha passat a la història com una nena seductora i provocativa, mentre que Dolores no ha sigut associada amb una actitud promíscua. Independentment d’aquest fet, totes dues són víctimes d’uns homes que es creuen amos dels seus cossos.