Extensió de la marca /g/ i desaparació del sincretisme formal en els verbs de la segona conjugació del català

En català antic, verbs com beure o moldre, amb perfet fort llatí en -ui-, presentaven inicialment extensió velar només en el morfoma pita (acrònim de perfecto y tiempos afines): 3a *bibuit > bec, 3a moluit > molc. En canvi, les formes del morfoma L, constituït per la primera persona del present d’indicatiu i tot el present de subjuntiu, presentaven un radical sense consonant velar: 1a bibō > beu, 1a molō > mol. En aquest treball, partint d’un corpus que inclou obres del segle xiiial xix, datem el procés de velarització del morfoma L en aquesta subclasse verbal, coincident en el temps amb el canvi del model fort al feble en el perfet simple (3a bec >> begué). L’adopció de l’extensió /g/, que resol l’homofonia entre la primera i la tercera persona del present d'indicatiu (1a beu >> bec vs. 3a beu), es produeix simultàniament en tot el morfoma L, a diferència d’altres subclasses verbals. Com a conseqüència de la reorganització, al final del procés evolutiu es crea una nova subclasse verbal dins de la segona conjugació, caracteritzada per la presència de /g/ tant en el morfoma pita com en el morfoma L.