Música, llengua parlada i cervell: aportacions a la neuroeducació

Abstract

El llenguatge parlat i la música constitueixen dos sistemes de comunicació complexos, que presenten una gran diversitat cultural però que, malgrat això, es construeixen de manera relativament similar. Ambdós sorgeixen de la combinació d’elements més simples: fonemes, paraules i frases que es van encadenant en el llenguatge, i sons, melodies, harmonies, ritmes i timbres en la música; es regeixen per una sèrie de normes, també culturalment diverses però que en tots els casos serveixen per facilitar la comprensió del missatge que transmeten; permeten comunicar estats interns, inclosos els emocionals; reflecteixen aspectes de la realitat i al mateix temps permeten alterar mentalment els models de realitat; en la seva gènesi dinàmica hi ha implicats processos creatius, i tant la seva producció com comprensió se sustenten en les capacitats funcionals del cervell. Tenen alguna cosa en comú la música i el llenguatge parlat pel que fa a la seva gènesi, comprensió i interpretació, dins el cervell? O, dit d’una altra manera, comparteixen bases neuronals? En cas afirmatiu, els podem utilitzar en contextos educatius per potenciar-los ambdós de manera sinèrgica? En aquest article es fa una revisió de l’estat actual sobre aquest tema i es discuteix quina és la base biològica, tant evolutiva com neuronal, de la música i el llenguatge parlat; es veurà com interactuen sinèrgicament dins el cervell, i es proposarà des de la neuroeducació de quina manera es poden utilitzar en contextos educatius per potenciar-los mútuament, amb els avantatges formatius, cognitius i de construcció de la identitat que això suposa.