Les dues ironies de Dalí en el marc de l'avantguarda catalana

Abstract

En el marc de l’avantguarda catalana de la segona meitat dels anys vint del segle passat, Dali fa servir dues accepcions molt diferents de la paraula ironia. La primera, molt estreta i particular, es la que deriva del music, escriptor i pintor italia Alberto Savinio i la segona es la que es correspon amb una de les caracteristiques d’allo que Ortega y Gasset va anomenar la «deshumanitzacio de l’art». La primera d’aquestes accepcions esta associada a la cultura classica i troba la seva justificacio en una enigmatica frase d’Heraclit que Dali mai es cansara de repetir, mentre que la segona esta vinculada a la modernitat i queda identificada amb les figures de Buster Keaton i Erik Satie. Aquestes dues accepcions de la ironia reflecteixen la bipolaritat que caracteritza l’avantguardisme catala, sempre vacil·lant entre la tradicio i la novetat, entre la santa continuitat i la santa innovacio.